12 de noviembre de 2013

COMPETIR EN INNOVACIO O EN BAIXOS SALARIS

Article publicat el 12/11/2013 al diari digital Viaempresa

Sembla que estem sortint de la crisi, i que poc a poc es va revifant l’activitat econòmica. Efectivament, la dolorosa “devaluació interna” possiblement està tenint èxit. Les estructures de costos de les empreses s’han comprimit, en una maniobra gegantina que ha significat l’extermini de centenars de milers de petites empreses, l’expulsió de sis milions de persones del mercat de treball, la impermeabilitat d’aquest mercat a l’entrada dels joves, uns salaris cada cop més baixos, i un consum que trigarà a despertar en aquestes condicions.

Som més competitius? En una opció competitiva, sí: l’opció low-cost. Tornem a competir en costos. Com els països emergents. El despertar del malson de la crisi ens situa en un altre malson: hem de competir reduint marges, tensant nervis i tendons de les nostres empreses, escanyant salaris. Això, efectivament, ens portarà a vendre més barat i a exportar millor els nostres productes. Però, compte!: el talent marxa de les organitzacions i dels països low-cost. Després, se’n va la qualitat. I quan parlem de competitivitat en sentit ampli (o, millor dit, modern), mesurant un conjunt holístic d’indicadors com, per exemple l’eficiència de les institucions, l’estabilitat macroeconòmica, les infraestructures, l’educació, la penetració de les TIC, la sofisticació de la indústria o el grau d’innovació, Catalunya està perdent posicions de forma accelerada. Concretament, ha caigut 47 posicions en el recent publicat Regional Competitiveness Index de la UE, sent una de les regions d’Europa que més retrocedeix en el darrer període mesurat (2010-2012).

Les raons són múltiples. El mercat, aquest ens abstracte del qual tant se’n parla, segurament ha estat una de les grans innovacions de l’ésser humà. Un sistema autoorganitzat, gairebé perfecte, de pressions i incentius que ajusta oferta a demanda. Però és només gairebé perfecte. No és perfecte. No ho és perquè tendeix a generar incentius que sovint són excessivament curt-terministes. Els incentius que genera el mercat no necessàriament estan alineats amb la competitivitat (i el benestar) de les nacions en el llarg termini. Si deixem alliberades les forces del mercat pot ser que es generin incentius de curt termini, per, per exemple, vendre productes financers sofisticats a ancians. O per inflacionar sectors improductius o especulatius, com la construcció en els darrers anys. El mercat tendeix a assignar recursos a projectes ràpids i de retorn elevat i, per contra, tendeix a no assignar-los a projectes que poden generar efectes externs positius (com la creació d’ocupació estable i de qualitat) en el mig termini. Aquest és el cas de l’R+D: el mercat (especialment en estructures de PIMEs, com Catalunya, no assigna prou recursos a l’R+D com per generar una indústria competitiva en el mig termini), bàsicament perquè la PIME percep el retorn de l’R+D massa llunyà en el temps i massa incert. Per això és tan crític que les administracions generin incentius addicionals, que alleugereixin el risc de l’R+D per la PIME.

Catalunya no ha tingut estratègia industrial en els darrers 15 anys. Això explica en part l’atur terrorífic que patim. Hem assistit a un seguit de polítiques de curta durada, algunes benintencionades, d’altres insensates. Normalment, situades en les darreres prioritats dels successius governs i, per tant, sense dotacions rellevants. S’han superposat iniciatives en totes direccions (la suma de n vectors aleatoris té resultant nul·la), sense garantia de continuïtat de cap d’elles i, amb honroses (però efímeres) excepcions, sense consens amb la societat civil (que tampoc ha tingut criteri definit al respecte). Necessitem urgentment pactar, entre tots, una proposta estratègica de competitivitat de llarg termini, una ferma proposta de sistema nacional d’innovació amb instruments públics que ajudin a compartir el risc empresarial en activitats d’R+D, a canvi de crear ocupació de qualitat. Cal transformar l’energia potencial científica i tecnològica del país en energia cinètica exportadora de productes sofisticats i competitius. I per això, caldran recursos. Si més no, hi ha un motiu inquietant per fer-ho: els nostres competidors internacionals consideren la creació de sistemes nacionals d’innovació una prioritat estratègica.




No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada